Modes grecs per compondre: els 7 modes en ordre, amb exemples

Un mode és una escala escoltada des d’una altra nota de repòs. Si toques només les tecles blanques del piano i tot torna a Do, sents Do major (mode jònic). Si tot torna a Re, aquestes mateixes set notes sonen menors però amb llum (dòric). Si torna a Sol, sonen majors amb un punt de rock (mixolidi). Els modes grecs són set i aquest és l’ordre: jònic, dòric, frigi, lidi, mixolidi, eòlic i locri. El jònic és l’escala major i l’eòlic, la menor natural. Per compondre, els que més rendeixen a banda d’aquests dos són el dòric (bucle i–IV, com Rem–Sol), el mixolidi (I–♭VII–IV, com Sol–Fa–Do) i el lidi (I–II, com Fa–Sol). El color de cada mode és en una sola nota: escriu un bucle que la faci sonar i que torni sempre a casa.

A continuació tens els set modes en una taula, un bucle de cadascun al reproductor de progressions d’acords gratuït, una estrofa en Mi frigi amb una tornada que canvia de casa i un exercici de 10 minuts.

Què és un mode: les mateixes notes, una altra casa

Pensa en les tecles blanques: Do Re Mi Fa Sol La Si. Si la música torna sempre a Do, ets a Do major. Si un baix o un bucle ho porta tot cap a Re, aquestes mateixes notes formen Re dòric. Només ha canviat la nota de repòs, però els semitons queden en un altre lloc respecte d’ella, i el caràcter canvia.

Hi ha dues maneres de mirar un mode, i totes dues serveixen:

• Mateixes notes (visió relativa). Re dòric fa servir les notes de Do major començant per Re. Va bé per trobar les notes de pressa.
• Mateixa tònica (visió paral·lela). Re dòric és Re menor natural amb una nota alçada: Si en lloc de Si♭. És la visió de qui compon: primer tries la tònica que va bé a la teva veu i després el color.

Els noms són grecs, però les escales no són les de l’antiga Grècia: la teoria medieval va reaprofitar els noms dòric, frigi o lidi per a modes diferents, i Heinrich Glarean va ampliar el sistema al Dodecachordon (1547) amb el jònic i l’eòlic. Per això també se’ls diu modes eclesiàstics.

Si l’escala major i la menor natural encara no et són familiars, comença per les escales musicals per compondre: els modes en surten directament.

Els 7 modes grecs en ordre, amb la nota que els distingeix

Mode	Tecles blanques	Comparat amb major o menor	Sensació	Bucle típic
Jònic	De Do a Do	És l’escala major	Lluminós, estable	Do–Fa–Sol–Do (I–IV–V–I)
Dòric	De Re a Re	Menor amb 6a major	Menor amb esperança, amb groove	Rem–Sol (i–IV)
Frigi	De Mi a Mi	Menor amb ♭2	Fosc, tens, flamenc o metal	Mim–Fa (i–♭II)
Lidi	De Fa a Fa	Major amb ♯4	Flotant, de somni	Fa–Sol (I–II)
Mixolidi	De Sol a Sol	Major amb ♭7	Major amb un punt de blues i de rock	Sol–Fa–Do–Sol (I–♭VII–IV–I)
Eòlic	De La a La	És la menor natural	Trist, seriós	Lam–Sol–Fa–Sol (i–♭VII–♭VI–♭VII)
Locri	De Si a Si	Menor amb ♭2 i ♭5	Inestable, incòmode	Si°–Do (i°–♭II)

La columna important és la tercera. Tres modes tenen la tercera major i sonen majors (jònic, lidi, mixolidi); quatre la tenen menor i sonen menors (dòric, eòlic, frigi, locri). Llevat del locri, cadascun és a una sola nota de l’escala major o de la menor natural, i aquesta és la nota que has de fer sentir. Si encara et costa distingir d’oïda una tercera major d’una de menor, repassa els intervals musicals.

Ordenats del més lluminós al més fosc, queden així: lidi, jònic, mixolidi, dòric, eòlic, frigi i locri. A cada pas baixa exactament una nota: la 4a, després la 7a, la 3a, la 6a, la 2a i, finalment, la 5a.

El cercle de quintes et dona les notes de qualsevol mode en uns segons. Des de la tònica del mode, compta passos en sentit antihorari i llegeix l’armadura d’aquella tonalitat major: 1 pas per al mixolidi, 2 per al dòric, 3 per a l’eòlic, 4 per al frigi i 5 per al locri (el lidi és 1 pas en sentit horari). Mi frigi: de Mi a La, a Re, a Sol i a Do són quatre passos, i Do major no té alteracions, així que Mi frigi és Mi Fa Sol La Si Do Re.

Escolta cada mode: bucles per provar

Cada enllaç obre el reproductor amb el bucle a punt. Deixa’l girar i taral·leja la nota que et sona a final.

Jònic i eòlic: el major i el menor de sempre

El jònic és el major de tota la vida, Do–Fa–Do–Sol, amb el Si estirant cap a Do. L’eòlic és la menor natural, i el seu color és la 6a menor.

Què cal escoltar: després del compte d’entrada (0:00–0:03), Lam entra al 0:03, Fa al 0:06, Do al 0:09 i Sol al 0:12, i el bucle torna a començar al 0:15. L’acord de Fa porta la 6a menor de l’eòlic (Fa sobre La), que li dona aquest pes de banda sonora. Guarda’t aquest so per al dòric: mateixa casa, una nota més clara.

Se sent a: «All Along the Watchtower» (Bob Dylan) i «Losing My Religion» (R.E.M.), dos exemples clàssics d’eòlic.

Dòric: menor, però amb llum

El dòric és la menor natural amb la 6a major. En La, vol dir Fa♯ en lloc de Fa, i es nota a l’acord de IV, que passa de Rem a Re major. Posa en bucle Lam–Re en La (i–IV) i escolta com el Re major il·lumina el menor sense tornar-lo alegre. És el so de molts vamps de funk, de grooves llatins i de cançons folk.

Se sent a: «Oye cómo va» (Tito Puente, 1962; Santana la va convertir en un èxit el 1970), la tradicional «Scarborough Fair», «Eleanor Rigby» (The Beatles) i «Mad World» (Tears for Fears).

Mixolidi: major amb caràcter

El mixolidi és l’escala major amb la 7a menor. En Sol, el Fa♯ es converteix en Fa natural, i l’acord que queda un to per sota de casa és Fa major: el ♭VII. Posa en bucle Sol–Fa–Do–Sol (I–♭VII–IV–I): lluminós, però arriba a casa sense sensible, el so del rock clàssic. Per construir-hi una cançó sencera, continua amb com compondre una cançó de rock.

Se sent a: «Sweet Home Alabama» (Lynyrd Skynyrd), «Norwegian Wood» (The Beatles), «Sweet Child o’ Mine» (Guns N’ Roses) i «Royals» (Lorde).

Lidi: el major que sura

El lidi és l’escala major amb la 4a augmentada. En Fa, és Si natural en lloc de Si♭, i apareix com un II major: Sol major. El reproductor no té II major, així que fes servir les tecles blanques: Fa–Sol amb el reproductor en Do, taral·lejant Fa com a casa. Si el bucle vol escapar-se cap a Do, aquesta estirada forma part de la sensació flotant del lidi.

Se sent a: «Blue Jay Way» (The Beatles) i «Waltz #1» (Elliott Smith).

Frigi: el menor que pica

El frigi és la menor natural amb la 2a menor, mig to per sobre de la tònica. En Mi, és Fa natural, i l’acord de ♭II, Fa major, s’enganxa a Mim. El mode menor del reproductor no té ♭II, així que un altre cop tecles blanques: Mim–Fa amb el reproductor en Do. És el color fosc de molts riffs de metal i, amb un acord major a la tònica, la base del so flamenc (frigi dominant).

Què cal escoltar: Lam al 0:02, Sol al 0:05, Fa al 0:07 i Mi al 0:10; el descens es repeteix des del 0:13 i acaba en Mi. Des de La, és una progressió menor (i–♭VII–♭VI–V). El flamenc, en canvi, sent aquest Mi final com la tònica: aleshores Fa és la seva 2a menor i el bucle és Mi frigi amb la tercera major. Quan l’exemple s’aturi en aquest darrer Mi, pregunta’t si et sona a final. Si és així, sents frigi; si et reclama Lam, sents La menor.

Se sent a: «Wherever I May Roam» (Metallica) i «Symphony of Destruction» (Megadeth).

Locri: el que no s’està quiet

El locri té la 2a i la 5a rebaixades, de manera que el seu acord de tònica és disminuït i no sona mai en repòs. Prova Si°–Do al reproductor: segurament al cap de pocs compassos sentiràs Do com a casa, i per això el locri gairebé no apareix a la música popular. «Army of Me», de Björk, és un dels pocs exemples coneguts.

Com escriure un riff o una progressió modal

Un mode només sona a ell mateix si qui l’escolta sap on és la casa i sent la nota que el distingeix. Cinc regles:

1. Deixa clara la tònica. Comença i acaba a l’acord de tònica, torna-hi cada un o dos compassos o mantén la nota de casa al baix mentre canvien els acords.
2. Posa la nota característica en un acord. Dòric: IV major (i–IV). Mixolidi: ♭VII major (I–♭VII–IV). Lidi: II major (I–II). Frigi: ♭II major (i–♭II). Eòlic: ♭VI (i–♭VI–♭VII).
3. Bucles curts. De dos a quatre acords. Les progressions llargues acaben sonant a tonalitat major o menor corrent.
4. Evita l’acord que et torna al de sempre. En mixolidi i en dòric, el V major recupera la sensible: Re major en Sol mixolidi porta Fa♯, i Mi major en La dòric porta Sol♯. N’hi ha prou amb un compàs. Fes servir el v menor (Rem, Mim) o tanca amb ♭VII–I o IV–I, dues cadències que arriben a casa sense sensible.
5. Posa la nota característica a la melodia. En una síl·laba llarga o accentuada, millor sobre l’acord de tònica, on frega més.

La guia de progressions d’acords per compondre recull els bucles majors i menors d’on surten aquests.

Exemple comentat: estrofa en Mi frigi, tornada en La menor

Aquesta cançó fa servir les mateixes set notes de principi a fi (les de Do major), però canvia de casa. L’estrofa gira en Mi frigi (Mi Fa Sol La Si Do Re) sobre Mim–Fa, sense tocar mai Lam, i la tornada puja per Fa–Sol fins a aterrar en Lam, la nova casa. Escolta l’estrofa i la tornada seguides a 88 BPM, un acord per compàs; el reproductor les numera respecte a La, que és la casa de la tornada. La tercera línia de cada bloc és el grau: respecte a Mi a l’estrofa, respecte a La a la tornada.

[Estrofa] Mi frigi · Mim–Fa

Mim                         Fa
La   tra-  mun-  ta-   na   bu-   fa    fort
Mi4  Mi4   Sol4  Si4   La4  La4   Sol4  Fa4
1    1     b3    5     4    4     b3    b2

[Tornada] La menor · Fa–Sol–Lam

Fa          Sol              Lam
I    no     tan-  co   la    fi-   nes-  tra
Do5  La4    Si4   Re5  Si4   Do5   Mi5   La4
b3   1      2     4    2     b3    5     1

Què fa cada decisió:

• La picada frígia cau a la síl·laba forta. A «bufa FORT», la nota llarga és Fa sobre l’acord de Fa: la 2a menor de Mi, mig to per sobre de casa. És el que fa que l’estrofa soni tensa i fosca.
• L’estrofa no toca mai Lam. Sense aquest acord, l’oïda es queda amb Mi com a casa, encara que les notes siguin les de La menor.
• La tornada canvia de casa, no de notes. Fa–Sol–Lam puja per tons sencers (♭VI–♭VII–i) i aterra en La. El Mi que era casa a l’estrofa ara és la 5a de La i fa de nota més aguda a «fi-NES-tra».
• La mateixa nota canvia de paper. El Fa que picava a l’estrofa (♭2 de Mi) és ara el ♭6 de La, dins l’acord que obre la pujada.

La melodia va de Mi4 a Mi5. Si et queda alta o baixa, canvia la tonalitat al reproductor: els graus es mantenen i la forma també. Per treballar el contorn i el ritme de la línia, continua amb com escriure una melodia.

L’error més comú: confondre un mode amb la seva tonalitat relativa

Re dòric i Do major comparteixen les set notes, i és fàcil pensar que el dòric «és Do major començant per Re». Però si el bucle reposa en Do, tocar «Re dòric» a sobre és tocar Do major, i prou. El mode el decideix la nota on torna la música, no la nota on comença la teva escala. L’exemple d’abans ho mostra: mateixes notes, dues cases.

• Pregunta’t on reposa el bucle. Atura el reproductor a cada acord; el que sona a final és la casa. La prova de la nota de repòs de com saber la tonalitat d’una cançó funciona igual amb els modes.
• No et refiïs a cegues d’un detector de tonalitat. Una cançó en Sol mixolidi només fa servir notes de Do major, així que un detector, també la nostra eina per detectar el to i el BPM d’una cançó, pot dir «Do major». Encerta les notes; la casa la decideixes tu.
• No pugis i baixis el mode sobre qualsevol acord. Si els acords són Do–Sol–Lam–Fa, ets a Do major, posis la mà on la posis.

Exercici de 10 minuts: cinc cases, les mateixes notes

Els cinc bucles fan servir només tecles blanques, amb el reproductor en Do. Els números romans que mostra són relatius a Do, i aquesta és la gràcia: les notes no canvien, només es mou la casa. Tingues oberta l’eina quina nota estic cantant en una altra pestanya i el mòbil a punt per gravar.

1. Minuts 0–2, jònic. Do–Fa–Do–Sol: taral·leja fins que trobis la nota que ho tanca tot, Do.
2. Minuts 2–4, dòric. Rem–Sol: la casa és Re. Busca el Si sobre l’acord de Sol, la 6a dòrica.
3. Minuts 4–6, mixolidi. Sol–Fa: casa a Sol; recolza’t en el Fa, la 7a menor.
4. Minuts 6–8, frigi i eòlic. Mim–Fa (casa a Mi, picada a Fa) i després Lam–Sol–Fa–Sol (casa a La).
5. Minuts 8–10, tria i grava. Queda’t amb el bucle que t’hagi dit més coses, taral·leja una frase de quatre compassos i grava-la amb el mòbil. Mantén l’última nota i mira-la a l’eina: hauria de ser la casa d’aquell bucle (Re al dòric, Sol al mixolidi…).

On encaixa Zoundroom: el bucle, el riff i la regla en una nota

Zoundroom no toca modes, no té afinador ni detector de notes, no analitza les teves gravacions i no és un DAW; per al bucle i les notes tens el reproductor i l’eina quina nota estic cantant. El que fa és mantenir junt el material de la cançó, perquè una idea modal no acabi repartida entre una pestanya del navegador, una nota de veu i un paper solt. Cada cançó és un projecte amb les seves gravacions, lletres, notes i fitxers. Obre una nota al projecte, escriu-hi la regla amb les teves paraules («Estrofa en Mi frigi, Fa a la síl·laba forta, mai Lam; la tornada aterra en La»), enganxa-hi l’enllaç del reproductor i grava el riff dins de la nota amb l’app del mòbil: la presa s’insereix al cursor, sota la línia a la qual pertany. Comparteix el projecte amb qui toqui els teclats: des del web, n’hi ha prou d’obrir el projecte per escoltar el riff i llegir la regla. El teu pas següent: crea un projecte per a la cançó de l’exemple i grava-hi l’estrofa i la tornada sota la lletra.

Preguntes freqüents

Quins són els 7 modes grecs en ordre?

Jònic, dòric, frigi, lidi, mixolidi, eòlic i locri: l’ordre de les notes on comencen a les tecles blanques, Do Re Mi Fa Sol La Si. Del més lluminós al més fosc: lidi, jònic, mixolidi, dòric, eòlic, frigi i locri.

Per què es diuen modes grecs?

Pels noms, presos de la teoria de l’antiga Grècia. Les escales, però, no són les gregues: la teoria medieval va reaprofitar aquests noms per a altres modes, i avui són una convenció.

El mode dòric és major o menor?

Menor, perquè té la tercera menor. És la menor natural amb la 6a major, i per això el seu acord de IV és major (Sol a Re dòric). Aquesta nota el fa sonar més clar que el menor de sempre.

Com es toquen els modes a la guitarra?

No cal aprendre set digitacions noves. Mantén el dibuix de l’escala major que ja coneixes i canvia la nota on acabes, o deixa sonar una corda a l’aire com a bordó. Sobre la sisena a l’aire (Mi), Mi Fa Sol La Si Do Re és Mi frigi, i Mi Fa♯ Sol♯ La Si Do♯ Re és Mi mixolidi. Sobre la cinquena a l’aire (La), La Si Do Re Mi Fa♯ Sol és La dòric. Per convertir un riff en cançó, tens la guia de com compondre una cançó amb guitarra.

Fonts

Totes les pàgines es van consultar el 28 de setembre de 2026.

• Wikipedia (en anglès), «Mode (music)»: els set modes moderns i les seves successions de tons i semitons a les tecles blanques; el Dodecachordon de Glarean (1547); els noms moderns són convencionals i no corresponen a les escales gregues antigues. wikipedia.org
• Wikipedia (en castellà), «Modo (música)»: la confusió històrica que va donar als modes medievals els noms dels grecs. wikipedia.org
• Berklee Online, Take Note, Paul Schmeling, «Music Modes: Major and Minor Modal Scales in Music Theory»: modes majors (jònic, lidi, mixolidi) i menors (eòlic, dòric, frigi, locri) i el grau que distingeix cadascun. online.berklee.edu
• Wikipedia (en anglès), «Dorian mode» i «Mixolydian mode»: dòric com a menor natural amb 6a major («Oye Como Va», «Scarborough Fair», «Eleanor Rigby», «Mad World»); mixolidi com a major amb 7a menor i I–♭VII–IV–V («Sweet Home Alabama», «Norwegian Wood», «Sweet Child o’ Mine», «Royals»). wikipedia.org · wikipedia.org
• Wikipedia (en anglès), «Lydian mode» i «Phrygian mode»: lidi amb 4a augmentada («Blue Jay Way», «Waltz #1»); frigi amb 2a menor, frigi dominant i flamenc («Wherever I May Roam», «Symphony of Destruction»). wikipedia.org · wikipedia.org
• Wikipedia (en anglès), «Aeolian mode» i «Locrian mode»: l’eòlic equival a la menor natural («All Along the Watchtower», «Losing My Religion»); el locri té la tríada de tònica disminuïda i gairebé no s’usa en música popular («Army of Me»). wikipedia.org · wikipedia.org
• Wikipedia (en castellà), «Cadencia andaluza»: i–VII–VI–V de la menor natural, que el flamenc entén com a iv–III–II–I del mode frigi, amb l’acord d’arribada com a tònica. wikipedia.org
• Wikipedia (en anglès), «Oye Como Va»: composta i enregistrada per Tito Puente el 1962; versió de Santana del 1970. wikipedia.org