Cadències musicals: perfecta, plagal, semicadència i trencada

Una cadència és el parell d’acords que tanca una frase musical, i fa la mateixa feina que la puntuació en un text. N’hi ha quatre tipus principals. La cadència perfecta (o autèntica) va del V al I, de Sol a Do (G–C) en Do major: és un punt final. La cadència plagal va del IV al I, de Fa a Do (F–C): un tancament més suau, l’«amén» del final d’un himne. La semicadència s’atura al V, per exemple de Rem a Sol (Dm–G): una coma o un interrogant que demana continuació. La cadència trencada prepara el final i l’esquiva: del V al vi, de Sol a Lam (G–Am). Quan compons, et serveixen per decidir si una secció es tanca o empeny cap a la següent, i el pop actual sovint tanca amb IV–I o ♭VII–I en comptes de V–I.

Aquí sota tens cada cadència a punt per escoltar en bucle en Do i en Sol amb el reproductor de progressions d’acords, gratuït al navegador, tres exemples d’àudio, els finals que prefereix el pop, una tornada reescrita amb quatre finals i un exercici de 10 minuts.

Les quatre cadències d’un cop d’ull

Els números romans anomenen cada acord pel seu lloc dins la tonalitat: I és casa, IV i V són els acords construïts sobre la quarta i la cinquena nota, i la minúscula indica menor. Si és nou per a tu, la guia de progressions d’acords te’ls explica en dos minuts.

Cadència	Graus	En Do	En Sol	Com sona
Perfecta (autèntica)	V–I o V7–I	Sol–Do (G–C)	Re–Sol (D–G)	Punt final. La frase s’ha acabat
Plagal	IV–I	Fa–Do (F–C)	Do–Sol (C–G)	Un tancament més càlid: «amén»
Semicadència	qualsevol acord cap al V	Rem–Sol (Dm–G)	Lam–Re (Am–D)	Una coma o una pregunta: encara n’hi ha més
Trencada	V–vi	Sol–Lam (G–Am)	Re–Mim (D–Em)	El final que esperaves, esquivat

Un canvi d’acord només es converteix en cadència on acaba una frase: Sol–Do al mig d’un vers és un canvi com qualsevol altre; Sol–Do a l’última paraula de la tornada és una cadència. La perfecta i la plagal són conclusives; la semicadència i la trencada, suspensives.

Cadència perfecta (V–I): el punt final

El V estira cap al I per culpa d’una nota: la sensible, un semitò per sota de la tònica. En Do major és Si (B); en Sol major, Fa♯ (F♯). L’oïda vol que pugi aquest darrer semitò. Si al V hi poses la sèptima (Sol7 en lloc de Sol), s’hi suma una altra nota: el Fa de Sol7 baixa al Mi de Do. Dues notes que resolen alhora: per això V7–I sona tan definitiu.

Escolta-la en les dues tonalitats: Do–Fa–Sol7–Do (C–F–G7–C) i Sol–Do–Re7–Sol (G–C–D7–G). Cada volta sona completa; el bucle només torna a començar perquè el reproductor el repeteix.

La melodia també hi compta. La versió més rotunda té els dos acords en estat fonamental, en temps fort, i la melodia aterrant a la tònica (Do sobre l’acord de Do). Si la melodia acaba en Mi o en Sol, els acords tanquen però la frase queda una mica oberta. Aprofita-ho: acaba les primeres tornades amb la melodia en Mi i guarda el Do per a l’última.

Què has d’escoltar: després de la claqueta d’un compàs, Rem7 (Dm7) entra cap al 0:03 i Sol7 (G7) cap al 0:06. Aquest Sol7 és la tensió, i el Domaj7 (Cmaj7) del 0:09 és el repòs, sostingut dos compassos perquè s’assenti. La segona volta repeteix el gest, amb Sol7 cap al 0:17 i Domaj7 des del 0:20. És la cadència perfecta vestida amb acords de sèptima, com solen tancar les frases el jazz i el soul. Si encara confons m7, 7 i maj7, la guia de tipus d’acords els compara un per un.

En tonalitat menor, la cadència perfecta necessita un retoc. El v natural de La menor és Mim (Em), que no té sensible, i per això Mim–Lam sona suau, gairebé folk. Puja el Sol a Sol♯ i tindràs Mi major, que estira amb força cap a La. Compara’ls en un sol bucle: Lam–Rem–Mim–Lam i després Lam–Rem–Mi–Lam. Per això tantes cançons en menor passen per Mi o Mi7 just abans de tornar a casa.

Cadència plagal (IV–I): el tancament suau

La cadència plagal se salta el V i va directament del IV al I: de Fa a Do en Do, de Do a Sol en Sol. Sense sensible, sona més càlida i menys contundent. També se’n diu cadència de l’amén, perquè els himnes hi canten l’«amén» final, i el gòspel, el rock i el folk la fan servir constantment.

Escolta-la a Do–Sol–Fa–Do (C–G–F–C), on el V baixa al IV abans d’arribar a casa, un gir molt del blues i del rock, i a Sol–Mim–Do–Sol (G–Em–C–G), que es posa com qui deixa la guitarra amb compte.

El rock s’hi recolza molt. En un estudi del 2011 sobre 200 cançons de la llista de les millors cançons de la revista Rolling Stone, el teòric David Temperley va trobar cadències V–I al final de secció en el 32 % de les cançons i cadències IV–I en el 18,5 %. Guanya la V–I, però la plagal queda clarament en segon lloc.

Si el IV es torna menor, la plagal es torna agredolça. És la cadència plagal menor, iv–I, amb un acord manllevat de la tonalitat menor homònima.

Què has d’escoltar: després de la claqueta (0:00–0:03), Do i Fa sonen oberts. Cap al 0:09 el Fa es converteix en Fam (Fm): només baixa una nota, de La a La♭, i s’apaga el llum. Cap al 0:13 arriba Do i sona com tornar a casa després d’una mala notícia. A la segona volta, Fam torna cap al 0:22 i Do cap al 0:25. Per provar-ho en Sol, posa en bucle Sol–Do–Dom–Sol (G–C–Cm–G).

Semicadència (acaba al V): com deixar una estrofa oberta

Una semicadència és qualsevol frase que s’atura al V. A l’oïda li han promès casa i encara no hi arriba, així que la música s’inclina endavant: just el que vols al final d’una estrofa o d’una pre-tornada.

Posa en bucle Do–Lam–Rem–Sol (C–Am–Dm–G) i Sol–Do–Sol–Re (G–C–G–D). A l’última volta, el reproductor s’atura al V i la frase queda a l’aire.

Què has d’escoltar: la claqueta dura fins al 0:03 i després sonen Lam, Rem i un altre cop Lam. Cap al 0:14 arriba Mi major: aquesta és la semicadència, i al 0:17 el bucle li respon tornant a Lam. El segon Mi arriba cap al 0:27 i aquest cop no li respon ningú. L’exemple acaba en Mi i et quedes esperant un Lam que no arriba.

Tres maneres de fer-la servir:

• Acaba l’estrofa al V i comença la tornada al I. És la màxima empenta harmònica que té una cançó; la guia per escriure una tornada la combina amb una melodia que puja.
• Allarga el V amb un sus4. Do–Fa–Solsus4–Sol (C–F–Gsus4–G) manté la tensió un compàs més. Una pre-tornada que acaba així gairebé obliga la tornada a entrar.
• Pregunta i resposta. Tanca la primera meitat de la tornada al V i la segona al I: Do–Lam–Fa–Sol i després Do–Lam–Sol–Do.

En menor hi ha una semicadència que segur que has sentit: la cadència andalusa, Lam–Sol–Fa–Mi (Am–G–F–E), acaba al V amb el baix baixant un semitò de Fa a Mi, el so del flamenc. La tens amb àudio a la guia de progressions d’acords.

Cadència trencada (V–vi): el gir inesperat

La cadència trencada crea la tensió d’una perfecta i aterra en un altre lloc, gairebé sempre al vi: de Sol a Lam en Do, de Re a Mim en Sol. Funciona perquè el vi comparteix dues notes amb el I (Lam té el Do i el Mi de l’acord de Do), de manera que sona com un parent trist de casa, no com un error.

Posa en bucle Do–Fa–Sol–Lam (C–F–G–Am) i Sol–Do–Re–Mim (G–C–D–Em) i nota com es mou el terra sota l’últim acord.

Dues feines que fa molt bé:

• Allargar el final de la tornada. Canta l’últim vers sobre V–vi, repeteix-lo i tanca la segona vegada amb V–I: Fa–Sol–Lam–Lam i després Fa–Sol–Do–Do.
• Que un gir de la lletra soni com un gir. Per a una sorpresa més gran, cau al ♭VI: Do–Fa–Sol–La♭ (C–F–G–A♭) sona com una pel·lícula que talla cap a una altra escena.

Cadències en el pop actual: IV–I, ♭VII–I i bucles

El pop i el rock hi han afegit cadències pròpies. Gairebé totes arriben al I sense passar per la sensible, i per això sonen obertes i segures, menys solemnes.

Final	En Do	En Sol	Sensació
IV–I	Fa–Do (F–C)	Do–Sol (C–G)	Càlid, obert. Rock, gòspel, folk
iv–I	Fam–Do (Fm–C)	Dom–Sol (Cm–G)	Agredolç, nostàlgic
♭VII–I	Si♭–Do (B♭–C)	Fa–Sol (F–G)	D’himne, una mica desafiant
♭VI–♭VII–I	La♭–Si♭–Do (A♭–B♭–C)	Mi♭–Fa–Sol (E♭–F–G)	Triomfal, de fanfara
V–IV–I	Sol–Fa–Do (G–F–C)	Re–Do–Sol (D–C–G)	El gir final del blues i el rock

El ♭VII–I canvia el V per un acord major un to per sota de la tònica, manllevat del costat menor o mixolidi de la tonalitat. Escolta Do–Fa–Si♭–Do i Sol–Do–Fa–Sol: el final aterra, però arronsant les espatlles en lloc de fer una reverència. Si hi poses el ♭VI al davant tens Do–La♭–Si♭–Do, l’anomenada «cadència de Mario» per la fanfara de Super Mario Bros. La guia de modes grecs explica d’on surt el ♭VII.

Moltes cançons actuals giren sobre un bucle de quatre acords, com el I–V–vi–IV que proposa la guia de com escriure una cançó pop, i aquest bucle no fa mai cap cadència: només gira. Llavors el final el dissenyes tu. Pots fer una fosa, aturar la banda al IV i deixar que la veu arribi sola al I, o trencar el bucle a l’última tornada amb un V–I de debò. Aquesta decisió forma part d’acabar una cançó, no és un detall de la mescla.

Quina cadència va a cada part de la cançó

Secció	Final habitual	Per què
Estrofa	Semicadència (al V), o al IV o al vi	Deixa la porta oberta al que ve
Pre-tornada	V o Vsus4	Màxima atracció cap a la tornada
Primeres tornades	V–I amb la melodia a la tercera, semicadència o trencada	Sona a tancament, però promet tornar
Última tornada	Perfecta (V–I) o plagal (IV–I)	El final de debò, amb la melodia a la tònica
Coda	Trencada i després perfecta	Es repeteix l’últim vers i es tanca a la segona

Per a un final net, sosté l’acord de I un o dos compassos i canta l’última nota a la tònica; si acaba a la tercera, el final queda més càlid i suau. Comprova quina nota cantes de debò amb quina nota estic cantant.

Una tornada, quatre finals: exemple complet en Sol

Aquesta és una tornada original. Els dos primers versos van sobre Sol–Re–Mim–Do (G–D–Em–C, I–V–vi–IV). Els dos últims, els que tanquen la tornada, són on va la cadència.

L’últim autobús i la carretera buida,
la motxilla plena, la nit mig adormida,
el teu carrer, la porta, la clau a la mà:
aquest cop em quedo, i no marxo demà

1. Perfecta: Sol–Do–Re–Sol (G–C–D–G). La promesa es compleix: «demà» cau en Sol i la història s’acaba. Escolta-la en bucle.
2. Semicadència: Sol–Mim–Do–Re (G–Em–C–D). Canvia l’últim vers per una pregunta, «qui sap si encara em voldràs demà?», i acaba en Re. Ara la tornada pregunta alguna cosa, ideal per a una primera tornada que cau directament a la segona estrofa. Escolta-la en bucle.
3. Trencada: Sol–Do–Re–Mim i després Do–Re–Sol. Canta «però ningú no m’hi esperarà» sobre el Mim: l’acord s’enfonsa just quan la lletra revela que ningú no t’espera. Repeteix l’últim vers i tanca en Sol. Escolta-la en bucle.
4. ♭VII–I: Sol–Do–Fa–Sol (G–C–F–G). La mateixa lletra de la versió 1, amb més actitud. El Fa major converteix la tornada a casa en una decisió, no en un alleujament. Escolta-la en bucle.

Sobre el paper, cap no és la bona. La bona explica el mateix que l’últim vers: una afirmació demana una perfecta o una plagal; una pregunta, una semicadència; un gir, una trencada.

Exercici de 10 minuts: reescriu el final de la teva tornada

1. Minuts 0–2, troba el final. Tria una tornada teva, o la d’aquí dalt, i apunta’n la tonalitat i els acords dels dos últims compassos. El cercle de quintes et dona el I, el IV i el V de qualsevol to.
2. Minuts 2–5, prova quatre cadències. Escriu la tornada al reproductor i canvia només els dos últims acords: V–I, IV–I, un acord qualsevol–V i V–vi. Escolta cada versió dues voltes.
3. Minuts 5–8, ajusta la lletra. Canta l’últim vers sobre cada final i canvia una o dues paraules on el sentit no encaixi: una afirmació sobre V–I, una pregunta sobre el V, un gir sobre el vi.
4. Minuts 8–10, grava i comprova. Grava les dues versions que més t’agradin amb el mòbil. A la de V–I, sosté l’última nota al detector de notes: si no és la tònica, el final sonarà menys tancat del que prometen els acords.

Errors freqüents amb les cadències

• Tancar totes les seccions amb V–I. Si cada secció acaba amb punt final, la cançó no para d’aturar-se. Guarda el tancament més fort per a la tornada.
• Deixar la melodia surant sobre un V–I. Els acords diuen «fi», la melodia s’atura al segon grau de l’escala i l’oïda creu la melodia.
• Oblidar que els bucles no s’acaben. Un bucle de quatre acords necessita un final pensat: un tall, un IV–I o un V–I a l’última volta.

On encaixa Zoundroom: cada final que has provat, sota la seva lletra

Zoundroom no toca acords, no posa nom a les cadències ni analitza els teus enregistraments, i tampoc no és un DAW: no mescla, no aplica efectes ni grava multipista. La part d’escoltar la fan el reproductor de progressions i el detector de notes al navegador. On ajuda és a fer que aquesta decisió es quedi amb la cançó. Cada cançó és un projecte amb els seus enregistraments, lletres, notes i fitxers: obre una nota al projecte de la tornada, escriu-hi els quatre finals sota la lletra (Sol–Do–Re–Sol, Sol–Mim–Do–Re, etc.), enganxa-hi els enllaços del reproductor i grava cada versió cantada dins de la mateixa nota amb l’app al mòbil. La presa s’insereix al cursor, just sota el final al qual pertany. La setmana que ve, a iOS, Android o el web, les escoltes l’una darrere l’altra i encara saps quina cadència anava amb quin últim vers. Si el que s’encalla és la lletra, Auralis, l’assistent de l’app, et pot proposar altres últims versos o finals d’acords en text, mai àudio. El teu pas següent: crea una nota que es digui «Finals de la tornada» al projecte de la teva cançó i grava-hi les dues versions preferides abans de triar.

Preguntes freqüents

Què és una cadència en música?

És el moviment d’acords que tanca una frase, una secció o una obra sencera. Com la puntuació, unes cadències sonen a punt final (V–I) i d’altres a coma o a pregunta (les que acaben al V).

Quins tipus de cadències hi ha?

Els quatre bàsics són la perfecta o autèntica (V–I), la plagal (IV–I), la semicadència (qualsevol acord cap al V) i la trencada (del V a un acord que no és el I, gairebé sempre el vi). Les dues primeres són conclusives: tanquen la frase. Les altres dues són suspensives: la deixen oberta.

Quina diferència hi ha entre la cadència perfecta i la imperfecta?

Totes dues van del V al I. La perfecta té el I en estat fonamental, en temps fort i amb la tònica a la veu més aguda, i sona del tot tancada. La imperfecta canvia alguna d’aquestes condicions, per exemple un acord invertit o la melodia a la tercera, i sona menys conclusiva. Compte amb els llibres en anglès britànic: allà «imperfect cadence» vol dir semicadència.

En quin acord ha d’acabar una cançó?

Normalment en el I, al qual arribes amb V–I o IV–I, i amb la melodia a la tònica si vols el final més rotund. També pot acabar oberta, al IV o al V, o amb una fosa sobre el bucle, quan la lletra deixa la història per resoldre.

És millor tancar la tornada amb V–I o amb IV–I?

V–I sona més decidit i encaixa en el pop i les balades que viuen de tensió i repòs. IV–I sona més càlid i encaixa en el rock, el gòspel i el folk. Posa’ls tots dos en bucle sota el teu últim vers i queda’t amb el que diu el mateix que la lletra.

Fonts

Totes les pàgines es van consultar el 28 de setembre de 2026.

• Viquipèdia, «Cadència»: definició com a punt de repòs conclusiu o suspensiu; cadència autèntica o perfecta (dominant cap a tònica, amb el I en estat fonamental, en temps fort i la tònica a la veu superior); imperfecta; plagal (subdominant cap a tònica); semicadència (repòs a la dominant); trencada (es trenca l’expectativa de resolució de la dominant). ca.wikipedia.org
• Wikipedia (anglès), «Cadence»: condicions de la cadència autèntica perfecta i imperfecta; semicadència; cadència plagal o de l’amén; cadència trencada V–vi; noms britànics i nord-americans. en.wikipedia.org
• Wikipedia (anglès), «Plagal cadence»: IV–I, cadència de l’amén als himnes, més suau que l’autèntica; la plagal menor iv–I i el seu so agredolç; el IV com l’acord més freqüent abans de la tònica en el rock. en.wikipedia.org
• David Temperley, «The Cadential IV in Rock», Music Theory Online 17.1 (abril del 2011): de 200 cançons de la llista de Rolling Stone, el 32 % tenen cadències V–I al final de secció i el 18,5 % cadències plagals. mtosmt.org
• Wikipedia (anglès), «Borrowed chord»: la cadència ♭VII–I en lloc del V és habitual; els acords majors sobre ♭III, ♭VI i ♭VII són comuns en la música popular; el iv menor en tonalitat major. en.wikipedia.org
• Wikipedia (anglès), «Backdoor progression»: iv7–♭VII7–I com a alternativa al ii–V–I; ♭VI–♭VII–I, coneguda com a cadència de Mario per Super Mario Bros. en.wikipedia.org
• Wikipedia (anglès), «V–IV–I turnaround»: fórmula cadencial del blues de 12 compassos, habitual en el rock and roll. en.wikipedia.org
• Wikipedia (anglès), «Andalusian cadence»: Lam–Sol–Fa–Mi (i–♭VII–♭VI–V), associada al flamenc i al mode frigi. en.wikipedia.org