Tipus de veu i tessitura: taula de rangs i com saber la teva

Hi ha sis tipus de veu principals. De més aguda a més greu: soprano, mezzosoprano i contralt, que solen ser veus de dona, i tenor, baríton i baix, que solen ser veus d’home. El teu tipus de veu no depèn només de la nota més greu i la més aguda que fas. També hi compten la tessitura, la zona on la teva veu canta còmoda, i el timbre, el color que fa que una veu soni lleugera o fosca. La manera més ràpida de mesurar el teu rang és el test de rang vocal gratuït: canta al micròfon del mòbil la teva nota greu i la teva nota aguda còmodes, i et mostra el rang i el tipus de veu més proper. No es grava res. Després, compara el resultat amb la taula d’aquí sota.

Taula dels tipus de veu i els seus rangs

Aquests són els rangs habituals que recull l’article «Voice type» de la Viquipèdia en anglès, que segueix la convenció de la música clàssica i coral. El número darrere la nota és l’octava en l’índex acústic científic: Do4 (C4) és el do central del piano i La4 (A4), el la de 440 Hz amb què s’afina.

Tipus de veu	Rang habitual	Freqüència	Referències conegudes
Soprano	Do4–Do6 (C4–C6)	261,63–1046,50 Hz	Del do central al do agut de soprano, dues octaves amunt
Mezzosoprano	La3–La5 (A3–A5)	220,00–880,00 Hz	Del la de sota el do central al segon la de dalt
Contralt	Fa3–Fa5 (F3–F5)	174,61–698,46 Hz	Del fa de sota el do central al segon fa de dalt
Tenor	Do3–Do5 (C3–C5)	130,81–523,25 Hz	D’una octava sota el do central fins al «do de pit» del tenor
Baríton	La2–La4 (A2–A4)	110,00–440,00 Hz	De la cinquena corda a l’aire de la guitarra fins al La 440
Baix	Mi2–Mi4 (E2–E4)	82,41–329,63 Hz	De la sisena corda a l’aire de la guitarra fins a la primera a l’aire

Llegeix-la com un mapa, no com un reglament:

• Les fonts varien un to amunt o avall. El mateix article de la Viquipèdia sobre el baríton dona Sol2–Sol4 (G2–G4) a l’òpera i Fa2–Fa4 (F2–F4) al cor, i el del tenor situa gairebé totes les parts corals de tenor entre Si2 i La4 (B2–A4).
• Són convencions de la música clàssica i coral. Els extrems descriuen el que fan servir cantants formats en aquest repertori, no un examen que s’aprova o se suspèn.
• Compte amb la numeració de les octaves. A França, a Bèlgica i en algunes zones de l’Estat espanyol es fa servir l’índex francobelga, en què el do central es diu Do3. Aquí, i a totes les eines del web, el do central és Do4.
• La clàssica fa servir més etiquetes. El contratenor és una veu d’home que canta més o menys Mi3–Mi5 (E3–E5), gairebé sempre en falset, i el sistema alemany del Fach divideix cada tipus en subtipus (lleuger, líric, dramàtic) segons el pes i el color.

Cada fila abasta dues octaves i les veïnes s’encavalquen més d’una octava. Per això, amb dues notes no n’hi ha prou per decidir el teu tipus de veu.

Extensió, tessitura i registres, en paraules planeres

Extensió o rang: totes les notes que cantes amb un so útil

Sovint es diu «tinc una tessitura molt àmplia» quan es parla de l’extensió, però no són el mateix. L’extensió, o rang vocal, va de la teva nota més greu a la més aguda cantades amb un so clar i aprofitable, no qualsevol xiscle o grunyit que puguis treure. El test de rang vocal funciona igual: només compta les notes que aguantes un moment, així que un gall o un glissando no t’allarguen el resultat.

Tessitura: on la teva veu s’hi troba a gust

La tessitura és la part de l’extensió on pots cantar una cançó sencera sense cansar-te: el cor del rang, no les vores. Dos cantants amb la mateixa nota més greu i més aguda poden tenir tessitures diferents. Per això els cors reparteixen les veus per extensió, mentre que als solistes se’ls classifica sobretot per tessitura. L’òpera en té un exemple clàssic: el Siegfried de Wagner va de Do♯3 a Do5, però es considera un paper agut perquè la majoria de frases cauen entre Do4 i La4. Si compons, la tessitura és on hauria de viure l’estrofa, i la part alta, on pot culminar la tornada.

Registres: veu de pit, de cap, mixta i falset

• La veu de pit és el so semblant al de parlar amb què canta gairebé tothom; la ciència de la veu l’anomena registre modal. El nom indica on notes la vibració: tots els registres neixen a la laringe.
• La veu de cap és el so més lleuger i agut que ve a sobre. Cada escola fa servir el terme a la seva manera: unes l’equiparen al falset i d’altres hi veuen una versió més plena.
• La veu mixta és com anomenen els professors la barreja de totes dues a la zona mitjana. La ciència de la veu la descriu com a punts d’un continu, no com un registre a part.
• El falset és el so amb aire, semblant a una flauta, que produeixen sobretot les vores de les cordes vocals. S’encavalca amb el registre modal gairebé una octava, de manera que moltes notes es poden cantar de totes dues maneres.

El passatge o canvi de registre

El passatge (passaggio, en italià) és el pas d’un registre a l’altre. En veus sense formació es pot notar com un salt brusc o un gall, i els cantants clàssics s’entrenen molt per dissimular-lo. No és cap defecte: en el folk i en el pop hi ha qui salta al falset expressament. Saber en quines notes la teva veu canvia de marxa et diu on una melodia quedarà exposada.

Com saber el teu rang vocal sense forçar la veu

1. Escalfa cinc minuts. Taral·leja amb la boca tancada, fes vibrar els llavis i glissandos suaus. L’escalfament vocal et guia amb piano en una rutina d’uns cinc minuts, i si et quedes sense aire de seguida, comença pels exercicis de respiració per cantar.
2. Baixa lliscant. Des d’una alçada còmoda, com la de parlar, llisca cap avall amb «a» o amb «u» i atura’t a l’última nota que encara soni clara. Les notes amb aire o ronques no compten.
3. Puja lliscant. Fes el mateix cap amunt, amb la veu que faries servir en una cançó. Atura’t abans que res estrenyi o estiri: el rang no creix a base d’empènyer.
4. Aguanta els extrems. Canta cada nota del límit un o dos segons i mira’n el nom a quina nota estic cantant.
5. Mesura dos dies diferents. La veu canvia d’un dia a l’altre. Queda’t amb el resultat que es repeteix, no amb el teu millor moment.

El test de rang vocal fa els passos 2 a 4 amb el micròfon: prem «Començar el test», mantén una nota greu còmoda, baixa nota a nota i després puja. Et mostra la nota més greu i la més aguda, la distància en semitons i octaves i el tipus de veu més proper. El so s’analitza al navegador i no surt del teu dispositiu. Si alguna cosa fa mal, para; si la ronquera no marxa, consulta un professional de la veu.

Del rang al to

El test et dona els límits; la teva tessitura és més estreta. Una regla pràctica per compondre: treu un o dos semitons de cada extrem i et queden les notes que pots cantar presa rere presa. Després porta el resultat a en quin to cantar. L’enllaç s’obre amb un rang d’exemple ja posat, de La2 a Mi4 (A2–E4): 19 semitons, una octava i mitja llarga, que a la taula s’encavalca amb el baix i amb el baríton. Indica-hi el to de la cançó i la nota més greu i la més aguda de la melodia, i l’eina et dona tots els tons en què la melodia sencera et cap, primer el més equilibrat, amb el capodastre per a la guitarra.

Tipus de veu en el pop, el rock, l’R&B i altres estils

La classificació de les veus va néixer a la música clàssica europea, i l’article «Vocal range» de la Viquipèdia adverteix que en general no s’aplica a altres maneres de cantar. En el pop es canta amb micròfon, així que una nota greu i suau que desapareixeria en un teatre d’òpera es pot fer servir sense problemes. En el rock i en el gospel és habitual cantar en belting, portant un so de pit més amunt del que ho faria un cantant clàssic. Moltes veus d’R&B i d’indie salten al falset per donar color. Res d’això encaixa net en «soprano» o «baríton».

Desconfia de les taules de rangs de cantants famosos que corren per internet. Un estudi acústic del 2016 sobre enregistraments de Freddie Mercury, publicat a la revista Logopedics Phoniatrics Vocology, no va poder confirmar que el seu rang passés de quatre octaves, com es repeteix sovint. La conclusió va ser que probablement era un baríton que cantava com a tenor, amb un control excepcional. L’etiqueta importava menys que el que podia cantar nit rere nit.

Per al pop, el rock, l’R&B, el folk, la rumba o una tornada cantada sobre un beat, n’hi ha prou amb dues dades: la teva nota greu còmoda i la teva nota aguda còmoda. Et diuen quins tons funcionen i et serveixen igual en qualsevol estil.

Com fer servir la teva tessitura quan compons

Per a la teva pròpia veu: un exemple complet

Imagina que has mesurat La2–Mi4 i has compost una cançó amb la guitarra en Sol major. L’estrofa baixa fins a Mi3 i la tornada culmina en Sol4, la tònica aguda. Aquest Sol4 és tres semitons per sobre de la teva nota més aguda, així que la tornada t’estrenyerà o se’t trencarà.

Posa Sol major, Mi3 i Sol4 a l’eina de to juntament amb el teu rang. La melodia abasta 15 semitons i el teu rang 19, així que la cançó hi cap en cinc tons, de Do a Mi. Surt primer Re: baixar cinc semitons deixa la melodia a Si2–Re4, amb dos semitons de marge per cada costat, i Sol–Do–Re passa a Re–Sol–La, tots acords oberts.

El que en treus de l’exemple:

• Culmina a la part alta de la teva tessitura, no a la vora del teu rang. Una nota aguda ràpida pot anar una mica més enllà; una nota llarga, no.
• Deixa l’estrofa al centre de la teva tessitura perquè la tornada tingui on pujar. La guia per escriure una melodia explica com contrastar el registre de l’estrofa i el de la tornada.
• Mira l’amplitud abans que el to. Si la melodia abasta més que el teu rang, cap to no ho arregla: abaixa la nota més alta o puja el passatge més greu.

Per a una altra veu

Pregunta quina és la nota més greu i la més aguda que canta còmoda la persona, no quin tipus de veu té; el test de rang vocal dura un parell de minuts. Si ets baríton i escrius per a una veu més aguda, la teva maqueta sona una octava per sota d’on la cantarà: un Do4 a la teva presa guia serà un Do5. Grava la guia a la teva octava, apunta «cantar una octava amunt» al full de la lletra i comprova les notes reals amb el rang d’aquesta persona a l’eina de to. Deixa un o dos semitons de marge a dalt: una cançó que es canta en directe moltes nits seguides necessita més aire que una sola presa d’estudi.

Transportar amb capodastre o amb el reproductor

El capodastre puja cada corda un semitò per trast, així que mantens les posicions i el to puja; la taula de capodastre et diu quines posicions donen cada to. Només serveix per pujar. Per baixar, com a l’exemple, canvia de posicions: les de Re sense capodastre o, per a Mi♭, les de Re amb el capodastre al trast 1. Per sentir el to nou abans de decidir, posa en bucle la progressió al reproductor de progressions en Re i canta-hi la tornada a sobre. Quan tinguis el to, la guia per gravar la veu a casa s’ocupa de la presa.

On encaixa Zoundroom: el teu rang i el teu millor to a la nota de la cançó

Zoundroom no mesura veus; això ho fa el test gratuït del web. El que Zoundroom guarda és el resultat, al costat de la cançó que el necessita. Cada cançó és un projecte amb les seves gravacions, lletres, notes i fitxers, així que obre la nota de la cançó i escriu les dades a la primera línia, per exemple «Rang La2–Mi4 · sostre de la tornada Re4 · to Re, sense capo (Mi♭: capo 1)». Després, a l’app del mòbil, grava dins d’aquesta mateixa nota dues preses curtes de la tornada, una en Re i una altra en Mi♭: cada gravació queda al cursor, sota la línia que l’explica. Escolta-les l’endemà i queda’t amb el to en què la veu sona lliure, no només segura. Quan tornis a obrir el projecte al mòbil o al web, o el comparteixis amb la persona per a qui l’has escrit, el to ja estarà decidit. Zoundroom no corregeix l’afinació, no afegeix efectes ni mescla; aquesta part va a la teva DAW.

Preguntes freqüents

El meu tipus de veu pot canviar?

Sí. El gran canvi arriba amb la pubertat: segons la Cleveland Clinic, la veu dels nois pot baixar al voltant d’una octava i la de les noies uns tres tons. A l’edat adulta, l’entrenament amplia el rang i pot moure la zona on la veu està més còmoda, i per això els professors eviten etiquetar aviat qui comença. La veu també canvia amb els anys: els estudis indiquen que l’altura de la veu parlada de les dones tendeix a baixar després de la menopausa, amb resultats menys clars en els homes.

Quantes octaves té un rang vocal normal?

No hi ha cap xifra per assolir. Cada rang clàssic de la taula abasta dues octaves i descriu cantants formats. Pren amb cautela allò de les quatre o cinc octaves, com recorda l’estudi sobre Mercury. Per compondre, el que importa és que la melodia hi càpiga: la de l’exemple abasta una octava i una tercera menor i entra en un rang de 19 semitons amb marge.

Soc tenor o baríton?

Fixa’t en on viu la teva veu, no només en la nota més aguda. El baríton és la veu masculina més comuna, i molts barítons arriben a notes de tenor; la qüestió és si t’hi pots quedar. Com a orientació, si les frases entre Do4 i Sol4 et resulten fàcils durant tota una tornada, tires a tenor; si a dalt et costa, a baríton. El timbre i el punt on canvia el teu registre també compten, i aquí l’orella d’un professor ajuda.

El falset compta en el meu rang vocal?

La classificació clàssica només compta el registre modal en la majoria de veus, amb excepcions com el contratenor, que canta en falset. Per a les teves cançons, compta la veu que faràs servir de debò: si les teves tornades van en falset, inclou-lo i apunta on comença; si no, para el test a la part més alta de la teva veu de pit o mixta.

Per què el test diu que estic entre dos tipus de veu?

Perquè els rangs s’encavalquen. La2–Mi4 comparteix 19 semitons tant amb el baix (Mi2–Mi4) com amb el baríton (La2–La4), així que el test anomena tots dos. La tessitura i el timbre decideixen entre ells; per triar el to, pots deixar la pregunta oberta.

Fonts

• Viquipèdia en anglès, «Voice type»: rangs habituals (soprano C4–C6, mezzosoprano A3–A5, contralt F3–F5, contratenor E3–E5, tenor C3–C5, baríton A2–A4, baix E2–E4); extensió, tessitura, timbre i passatge com a criteris; cors per extensió i solistes per tessitura; el sistema del Fach; Vennard sobre no classificar aviat qui comença. Consultat el 28 de setembre de 2026. wikipedia.org
• Viquipèdia en anglès, «Vocal range»: notes musicalment útils; en la majoria de veus només compta el registre modal, llevat del contratenor i la soprano de coloratura; la classificació no sol aplicar-se fora de la música clàssica. Consultat el 28 de setembre de 2026. wikipedia.org
• Viquipèdia en anglès, «Tessitura»: definició i l’exemple de Siegfried (C♯3–C5, frases sobretot entre C4 i A4). Consultat el 28 de setembre de 2026. wikipedia.org
• Viquipèdia en anglès, «Vocal register»: veu modal, falset, el seu encavalcament d’una octava, pit i cap com a termes de ressonància, veu mixta com a continu, passatge i trencaments. Consultat el 28 de setembre de 2026. wikipedia.org
• National Center for Voice and Speech, «Vocal Function and Range»: el canvi brusc de registre en veus sense formació. Consultat el 28 de setembre de 2026. ncvs.org
• Viquipèdia en anglès, «Baritone»: G2–G4 a l’òpera, F2–F4 al cor i la veu masculina més comuna. Consultat el 28 de setembre de 2026. wikipedia.org
• Viquipèdia en anglès, «Tenor»: parts corals de tenor aproximadament entre B2 i A4 i el do agut del tenor (C5). Consultat el 28 de setembre de 2026. wikipedia.org
• muted.io, «Note Frequency Chart»: freqüència de cada nota amb La4 = 440 Hz en temperament igual. Consultat el 28 de setembre de 2026. muted.io
• Viquipèdia en castellà, «Índice acústico»: índex científic (do central = Do4) i índex francobelga (Do3), usat a Bèlgica, França i algunes zones d’Espanya. Consultat el 28 de setembre de 2026. wikipedia.org
• ScienceDaily, «“A force of nature:” An acoustic analysis of Freddie Mercury’s voice» (abril del 2016), sobre l’estudi de Christian T. Herbst i el seu equip a Logopedics Phoniatrics Vocology. Consultat el 28 de setembre de 2026. sciencedaily.com
• Cleveland Clinic, «Voice Changes: What Can They Tell You as You Age?»: canvis d’altura a la pubertat. Consultat el 28 de setembre de 2026. clevelandclinic.org
• Eichhorn, Kent, Austin i Vorperian, «Effects of Aging on Vocal Fundamental Frequency and Vowel Formants in Men and Women», Journal of Voice (2017): veu més greu en dones grans i resultats poc consistents en els homes. Consultat el 28 de setembre de 2026. nih.gov