Síl·labes i accents en una cançó: com fer encaixar la lletra
Publicat
Compta les síl·labes amb sinalefa, posa els accents als temps forts i arregla els versos que no encaixen, amb una melodia de pràctica i un comptador gratuït.
No hi ha un nombre fix de síl·labes per vers en una cançó. La lletra encaixa quan els accents cauen al lloc que toca: les síl·labes tòniques, als temps forts i a les notes llargues; les àtones, a les notes curtes del mig. Els versos que comparteixen melodia haurien de quedar a una o dues síl·labes de distància i seguir el mateix patró d’accents; el que sobra va a una anacrusi (notes abans del temps fort) o a una nota partida. I quan el compte i l’orella no coincideixen, mana la melodia: canta el vers i, si una paraula sona torta, canvia la paraula o la nota. Aquest encaix entre paraula i música s’anomena prosòdia.
| Regla | Què vol dir | Prova ràpida |
|---|---|---|
| Tònica al fort | Tòniques als temps forts i a les notes llargues | Digues el vers i canta’l: s’hi han de recolzar les mateixes síl·labes |
| Versos semblants | Mateixa melodia, com a molt 1–2 síl·labes de diferència | Compta cada vers; el que s’allunya sol ser el problema |
| Mateix patró | El mateix ordre de síl·labes fortes i febles | Pica de mans als accents: mateixos cops, mateixos llocs |
| Mana la melodia | El compte orienta; cantar decideix | Si sona tort, és tort |
Més avall trobaràs com es compten les síl·labes cantades en català (mots aguts, sinalefa i elisions, diftongs i hiats), la melodia de pràctica compàs a compàs, quatre maneres d’arreglar un vers i un exercici per comprovar amb el comptador de síl·labes gratuït.
Prosòdia i mètrica: què compta en una cançó
La mètrica catalana compta les síl·labes fins a l’última tònica del vers. «Queda l’abric» té quatre síl·labes mètriques i quatre de cantades; «prop de la porta» també en té quatre de mètriques, però cinc de cantades. La prosòdia d’una cançó fa un pas més: comprova que els accents de la lletra coincideixin amb els de la música. La parla ja té ritme, perquè unes síl·labes sonen més fortes, llargues i agudes que d’altres. Una melodia que respecta aquest dibuix sona natural; una que el contradiu obliga a pronunciar malament, encara que qui escolta no sàpiga dir què falla.
Revisa tres capes, en aquest ordre: síl·labes (més o menys tantes com notes té la frase), accents (les tòniques a les notes fortes i llargues) i sentit (la nota més destacada, per a la paraula més important). Comptar només resol la primera capa. Gairebé tots els versos que quadren sobre el paper i sonen malament fallen en la segona.
Com es compten les síl·labes cantades en català
Mots aguts, plans i esdrúixols a final de vers
El català té molts mots aguts: a-MOR, can-ÇÓ, a-BRIC, ca-FÈ, de-MÀ, LLUM. On cau l’última tònica decideix com acaba la frase musical:
| Final | Exemples | Accent | A la melodia |
|---|---|---|---|
| Agut | a-MOR, can-ÇÓ, LLUM | última | acaba just a la nota llarga i deixa lliure el que ve després |
| Pla | POR-ta, CA-sa | penúltima | la tònica a la nota llarga; l’àtona final, a una nota curta |
| Esdrúixol | MÚ-si-ca, À-ni-ma | antepenúltima | necessita dues notes després de la tònica; a final de frase sol sobrar una síl·laba |
Com que hi ha tants aguts, en català és fàcil acabar el vers a la nota llarga i aprofitar la nota ràpida per a una anacrusi del vers següent. La mètrica ho recull comptant fins a l’última tònica: «Queda l’abric» (agut) i «prop de la porta» (pla) ocupen el mateix espai a la melodia. El nostre comptador compta totes les síl·labes cantades, també les àtones finals, així que compara els versos pel lloc de l’última tònica, no només pel número.
Sinalefa, elisions i contraccions
Molts contactes de vocals ja s’escriuen amb apòstrof: l’aire, d’aquell, m’estimes, t’espero. Les contraccions (al, del, pel, can) i els pronoms febles (te’n, m’hi, l’he) es compten tal com s’escriuen: te’n és una síl·laba.
On no hi ha apòstrof, la sinalefa uneix la vocal final d’una paraula i la inicial de la següent en una sola síl·laba cantada: «recordo el teu nom» fa re-cor-doel-teu-nom, i «l’ànima em crema», là-ni-maem-cre-ma. Una pausa la trenca, i també la pots desfer si la melodia dona una nota a cada vocal o vols subratllar una paraula.
Diftongs i hiats
Dins de la paraula passa una cosa semblant:
- Diftong (una síl·laba): mai, rei, noi, cau, meu, viu, plou, i els grups qua, gua, güe: qua-tre, ai-gua.
- Hiat (dues síl·labes): di-a, his-tò-ri-a, pi-a-no, vi-o-lí, cru-el.
Algunes paraules canvien segons qui les canta: el comptador separa els hiats, però en una cançó sovint es canten junts. Decideix-ho abans de comptar:
| Paraula | Es canta | El comptador diu | Per canviar-ho |
|---|---|---|---|
| piano | pi-a-no (3) o pia-no (2) | 3 | escriu piano=2 |
| violí | vi-o-lí (3) o vio-lí (2) | 3 | escriu violí=2 |
| cruel | cru-el (2) o cruel (1) | 2 | escriu cruel=1 |
| història | his-tò-ri-a (4) o his-tò-ria (3) | 4 | escriu història=3 |
La vocal neutra
En català central, la a i la e àtones sonen com una vocal neutra, la de ca-sa o pa-re. És curta i fosca: en una nota llarga o aguda sona estranya o obliga qui canta a obrir-la. Deixa les vocals neutres a les notes curtes i guarda les llargues per a les tòniques.
Quan l’accent canvia el significat
En català, moure l’accent pot canviar la paraula: À-ni-ma (l’esperit) i a-NI-ma (del verb animar); se-cre-TÀ-ri-a (la persona) i se-cre-ta-RI-a (l’oficina). «L’ànima em crema» encaixa sola a la melodia de pràctica (LÀ-ni-maem-CRE-ma), però si cantes l’à com a anacrusi, la nota sostinguda cau a ni i se sent «anima».
Escolta: la melodia de pràctica, compàs a compàs
L’exercici amb melodia de la nostra guia de lletres fa servir una melodia curta. Aquí la tens en dues fases. Primer, només el ritme, sobre una nota:
Després del compte d’entrada (0:00–0:02) sona una sola nota, sense acords. Els vuit compassos comencen a 0:02, 0:05, 0:07, 0:10, 0:12, 0:15, 0:17 i 0:20. Cada dos compassos formen una frase: una nota sostinguda al primer temps fort, dues notes curtes, una nota llarga al temps fort següent i una nota ràpida just abans de la frase següent (just abans de 0:07, 0:12 i 0:17). L’última nota se sosté fins a 0:22, més o menys. Pica de mans a cada temps fort: és on van les tòniques.
Ara, el mateix ritme amb altures:
Així s’hi reparteixen els quatre versos del pas 6 de la guia de lletres. Les tòniques van en majúscules; entre parèntesis, la síl·laba de la nota ràpida:
| Compàs | Comença | Notes | Síl·labes |
|---|---|---|---|
| 1 | 0:02 | mi sostingut; després sol i la, curts | QUE- · da · l’a- |
| 2 | 0:05 | sol llarg; nota ràpida al final | BRIC · (a) |
| 3 | 0:07 | re sostingut; després mi i sol, curts | PROP · de · la |
| 4 | 0:10 | mi llarg; nota ràpida | POR- · (ta) |
| 5 | 0:12 | do sostingut; dues curtes que pugen | DEI- · xo · la |
| 6 | 0:15 | la llarg, la nota sostinguda més aguda | LLUM · (en-) |
| 7 | 0:17 | mi sostingut; després re i mi, curts | CE- · sa · per |
| 8 | 0:20 | do llarg, sostingut fins a 0:22 | TU |
Fixa’t en tres coses:
- Cada temps fort porta una tònica, i no n’hi ha cap enlloc més.
- La nota ràpida fa dues feines: després d’un mot agut és l’anacrusi del vers següent («a», «en-»), i després d’un mot pla recull l’àtona final (-ta). Una paraula fins i tot pot quedar partida entre dues frases: «en-ce-sa».
- Els comptes varien; el patró, no. Amb la sinalefa activada, el comptador dona 4 per a «Queda l’abric», 6 per a «a prop de la porta», 4 per a «deixo la llum» i 5 per a «encesa per tu».
Si vols construir una melodia així per a la teva lletra, com posar música a una lletra segueix el procés pas a pas amb aquest mateix exemple.
Quantes síl·labes caben en un compàs
No hi ha cap regla, però sí aritmètica. En un compàs de 4/4, la figura que facis servir fixa quantes síl·labes hi caben, i el tempo, a quina velocitat passen:
| Una síl·laba per | Síl·labes per compàs | A 96 BPM | Sensació típica |
|---|---|---|---|
| Blanca | 2 | menys d’1 per segon | paraules sostingudes de la tornada |
| Negra | 4 | unes 1,6 per segon | balada, vers amb aire |
| Corxera | 8 | unes 3,2 per segon | vers pop gairebé parlat |
| Semicorxera | 16 | unes 6,4 per segon | rap, fraseig ràpid |
Les melodies reals barregen figures: notes llargues als accents i més curtes entremig. Com a tendència, les estrofes van més carregades que les tornades, que guarden notes llargues perquè el títol respiri. La melodia de pràctica és folgada: unes cinc síl·labes cada dos compassos. Si puges el tempo, tot s’accelera: un vers que ja va just a 96 BPM s’ofega a 120. Per donar forma a les frases, mira com escriure una melodia; per a densitats de rap, com escriure lletra sobre un beat.
Estirar i melisma: menys síl·labes que notes
Si el vers té menys síl·labes que notes, pots estirar una síl·laba sobre una nota llarga o cantar-la sobre diverses notes: un melisma, com les floritures d’una cantant de gòspel en un «oh». Totes dues coses funcionen en tòniques amb vocals obertes (a-MOR, can-ÇÓ) i sonen estranyes en les àtones i en la vocal neutra: «la-a-a», «de-e-e». Per omplir, estira una tònica o afegeix una paraula; no estiris l’article.
Atapeir: més síl·labes que notes
Si hi ha més síl·labes que notes, qui canta ha de partir notes en d’altres de més ràpides. Una síl·laba de més sol cabre, com a anacrusi o nota partida, i la sinalefa te’n regala alguna. Tres o quatre de més converteixen el vers en una ensopegada, i els accents surten dels temps forts. És el moment de retallar.
Desajustos d’accent i quatre maneres d’arreglar-los
Un desajust és una tònica en una nota feble o curta, o una àtona en una de forta o llarga. Tres casos freqüents, cantats sobre el ritme de pràctica (sostinguda – curta – curta – llarga):
- Agut a la nota ràpida. «Recordo el teu nom» dona la nota sostinguda a re, la llarga a teu i deixa nom, la tònica final, a la nota ràpida.
- Pla on la melodia acaba. «Tanca la porta» a l’última frase posa POR a la nota llarga final, però després no hi ha cap nota per a -ta.
- Tònica a la nota curta. «Cantaré per tu» posa can a la nota sostinguda, -ré a una curta i per a la llarga.
Prova els arranjaments en aquest ordre, del més barat al més laboriós. A l’última columna, les majúscules cauen a les notes sostingudes i llargues:
| Arranjament | Abans | Després |
|---|---|---|
| Canviar paraules | Recordo el teu nom | POR-toel teu NOM |
| Moure la paraula | Cantaré per tu | (per) TU can-ta-RÉ |
| Afegir una anacrusi | Recordo el teu nom | (re-) COR-doel teu NOM |
| Canviar la nota | Recordo el teu nom | re curta, COR llarga, doel i teu curtes, NOM llarga |
Canvia paraules quan el sentit sobreviu: «Tanca el balcó» (TAN-cael-bal-CÓ) arregla també el segon exemple amb un mot agut al final. Mou la paraula quan el problema és l’ordre: al final de la frase, l’agut cantaré cau just a la nota llarga. Afegeix una anacrusi quan el vers comença amb àtones: canta-les abans del temps fort perquè la tònica hi caigui. Canvia la nota quan les paraules són exactament les que vols i la melodia és teva.
Comprova l’estrofa amb el comptador de síl·labes
El nostre comptador de síl·labes gratuït compta vers a vers i mostra el compte de cada paraula, perquè vegis d’on surt cada número. Funciona al navegador i no demana cap compte.
- Enganxa la lletra, un vers cantat per línia. La puntuació no canvia el recompte.
- Fixa un objectiu que coincideixi amb la teva melodia; per a la melodia de pràctica, 5. Els versos que se n’allunyen són els sospitosos.
- Activa la sinalefa si la cantaràs. El comptador uneix vocal final i vocal inicial (també amb una h al mig) i respecta les pauses: una coma la trenca. Els apòstrofs es compten tal com s’escriuen.
- Força les paraules dubtoses com les cantes: un guionet marca on parteixes la paraula (
pi-a-no= 3) i un signe igual en fixa el recompte directament (història=3). Els pronoms amb guionet (canta-la, digues-m’ho) es compten part per part, així que surten bé. - Marca tu els accents. El comptador compta, però no sent quina síl·laba es recolza. Escriu les tòniques en majúscules i compara el patró vers a vers.
Exercici: troba el vers que trenca el patró
Aquesta estrofa està escrita per a la melodia de pràctica. Un vers no encaixa.
Nit de revetlla,
fum de petards,
i tu em dius que demà te’n vas a Berlín,
l’aire del mar
- Compta-la. Enganxa-la al comptador amb la sinalefa activada i l’objectiu a 5. Hauries d’obtenir 5, 4, 11 i 4.
- Busca el patró. Els versos 1, 2 i 4 fan tònica – àtona – àtona – tònica: NIT-de-re-VET-lla, FUM-de-pe-TARDS i LAI-re-del-MAR. El tercer té onze síl·labes i quatre accents: i-tuem-DIUS-que-de-MÀ-te’n-VAS-a-ber-LÍN. Són les paraules de dues frases en una.
- Arregla’l de dues maneres, amb els accents a la primera i a la quarta:
- Retalla: DIUS-que-te’n-VAS («dius que te’n vas»).
- Canvia les paraules: MAR-xes-de-MÀ («marxes demà»).
- Canta totes dues sobre la melodia de pràctica. Obre l’exercici amb melodia de la guia de lletres i grava l’estrofa dues vegades, una amb cada arranjament. Les tòniques cauen als temps forts: NIT 0:02, VET 0:05, FUM 0:07, TARDS 0:10, DIUS o MAR 0:12, VAS o MÀ 0:15, LAI 0:17 i MAR des de 0:20. La -lla de revetlla va a la nota ràpida d’abans de 0:07.
- Queda’t la natural. Escolta sense mirar la lletra i conserva la versió que diries en veu alta. «Dius que te’n vas» sona a conversa; «marxes demà» és més directe. Totes dues mantenen la a tònica de petards i mar, que el vers original perdia amb Berlín. Per treballar aquests sons, mira els tipus de rima a les cançons.
On encaixa Zoundroom
Arreglar un vers de dues maneres et deixa dues versions i dues preses, i és més fàcil triar si són juntes. A Zoundroom, guarda la cançó com a projecte i la lletra en una nota. Escriu les dues versions del vers una sota l’altra i grava cada presa dins de la nota, just sota la seva versió: l’àudio s’insereix on tens el cursor. Pots continuar escrivint mentre sona, així que «la 2 sona a conversa» queda apuntat abans que se t’oblidi, al mòbil o al web amb el mateix compte. Si compons amb algú, convida’l al projecte perquè escolti i comenti abans de decidir. Així funcionen les notes i lletres.
Preguntes freqüents
Tots els versos d’una cançó han de tenir les mateixes síl·labes?
No. Els versos que comparteixen melodia han de quedar a prop, normalment a una o dues síl·labes, i el que sobra va a anacrusis, notes partides o sinalefes. El que sí que ha de coincidir és el patró d’accents. Entre seccions la diferència pot ser gran: una estrofa sol portar més síl·labes per vers que la tornada.
Com es compten les síl·labes d’una cançó?
Digues el vers a velocitat normal i pica un cop per cada síl·laba que cantes, no per cada una que veus escrita. Decideix abans les sinalefes i les paraules dubtoses (piano, cruel) i després revisa tota la lletra amb un comptador.
Què és la sinalefa?
És la unió en una sola síl·laba de la vocal final d’una paraula i la inicial de la següent: «recordo el», re-cor-doel. En el cant és el més habitual, però la pots desfer si la melodia dona una nota a cada vocal o vols subratllar una paraula.
Què és la prosòdia en una cançó?
És l’encaix entre la lletra i la música: les tòniques als temps forts i a les notes llargues, les paraules amb la seva durada natural i una melodia que dona suport al que diu la lletra. Amb una bona prosòdia, un vers cantat sona dit i s’entén a la primera.
Per què un vers sembla bé sobre el paper però sona malament cantat?
Gairebé sempre perquè el compte quadra, però els accents no: cinc síl·labes amb accent a la segona i a la cinquena no caben en una melodia pensada per a la primera i la quarta. Altres causes són una àtona o una vocal neutra en una nota llarga o aguda, un mot pla on la melodia acaba o no tenir on respirar. Canta primer el vers sobre una sola nota: si el ritme falla, cap melodia no l’arreglarà.